Hi ha un lligall (un conjunt de papers que es corresponen amb un expedient) preservat (guardat) i conservat (no perdut) a l’arxiu municipal d’Albaida del prevere de València Camilo Abad i Satorre. Entre ells, una escriptura de venda d’una casa a Muro d’Alcoi feta a Albaida; un quadernet de receptes (dolors, antireumàtica, ferides), tisanes (de la vida, als que tiren sang per la boca) i mètodes curatius (sífilitis, humors, còlera); un pergamí del seu títol de batxiller de dret civil (1798); un full dels gojos de Sant Engraci de la parròquia d’Aielo (1840); les indulgències de 1775 de l’església de l’Assumpció de Maria d’Albaida i una fulla manuscrita escrita a dues columnes corresponents a les dues darrers planes de la bíblia valenciana de Bonifaci Ferrer publicada l’any 1478.
Mirant a contraclaror, la filigrana és “SABATE” (veure explicació de “filigrana” en la fotografia adjunta). Un dels problemes estructurals de la manufactura paperera (molins) als segles XVIII i XIX era el subministrament de draps vells, la matèria primera fonamental, que podien ser de lIi, cànem i, posteriorment, de cotó, i que atenent a certs criteris determinava la qualitat del paper resultant.
Sabíeu que la quarta llengua en què s’imprimí la Bíblia fou la valenciana? La primera fou la Vulgata llatina (Gutenberg, inventor de la impremta, en 1455 a Magúncia); la segona, a l’alemany (1466); la tercera, la versió toscana (italià, 1471); i la quarta, la valenciana atribuïda a Bonifaci Ferrer, impresa a València, per Alfonso Fernández de Córdoba i Lambert Palmart, en 1478. Bonifaci era germà de Vicent Ferrer (Sant) i inicià en la la cartoixa de Portaceli (Serra, Camp de Túria) la traducció de la Bíblia cap l’any 1400. Diu així el colofó: «Acaba la Bíblia molt vera e cathòlica, treta de una Bíblia del noble mossèn Berenguer Vives de Boïl, cavaller, la qual fon trelladada de aquella pròpia que fon arromançada en lo monestir de Portaceli, de lengua latina en la nostra valenciana, per lo molt reverend micer Bonifaci Ferrer, doctor en cascun dret e en facultat de sacra theologia».
Aquesta Bíblia fou revisada posteriorment, abans de ser impresa, pel dominicà inquisidor Jaume Borrell. Foren impresos sis-cents exemplars que aviat havien d’ensopegar amb les reticències de la nova Inquisició, la castellana, estesa a la Corona d’Aragó per obra i gràcia de Ferran II, encara no «el Catòlic», en 1482. Això que hi haguera una Bíblia en valencià no li agradà gens ni mica a Tomás de Torquemada. En 1498, a instàncies de Torquemada, s’inicià el procés contra la Bíblia en valencià. L’inquisidor a València, Juan de Monasterio, ordenà la confiscació de tots els exemplars de la Bíblia. Els volums de la Bíblia arromançada (posar en romanç o llengua vulgar romànica allò que s’ha escrit en una llengua clàssica) de fra Bonifaci havien de ser lliurats a la Inquisició, sota pena d’incórrer en delicte d’heretgia, i cremats.
Finalment, però, les Bíblies es cremaren; totes? Una sobrevisqué i arribà a la Biblioteca Reial d’Estocolm (Suècia), però es perdé en l’incendi que arrasà aquesta biblioteca en 1697. D’aquesta Bíblia valenciana, cap al 1480, s’imprimí el llibre dels Psalms a Barcelona, que ha sobreviscut en un únic exemplar, hui a la Bibliothèque Mazarine de París. I l’atzar volgué que se salvara un full, el darrer, de la Bíblia valenciana.
Bé, el capteniment de la Inquisició fou tal que la Bíblia desaparegué i fins i tot hi ha qui dubtà que haguera existit. De totes les maneres, el crim no fou del tot perfecte. Deixà empremtes, moltes, i dels sis-cents exemplars condemnats a la foguera restà el full d’un que anà a parar a la cartoixa de Portaceli, el bressol de l’obra. Al cartoixà Joan Baptista Civera (1575-1655), alcoià, mentre escrivia la història del seu establiment monàstic, era l’any 1646, un capellà de València li lliurà quatre fulls de la Bíblia valenciana. Els Annales de la cartuja de Porta Coeli de Civera constaven de dues parts: una primera, De totis, i una segona o Vida de varones ilustres de Porta Coeli en el manuscrit de la qual inserí el darrer full de la Bíblia valenciana.
El manuscrit l’arribà a veure Jaume Villanueva (fare dominic, teòleg i erudit xativí) a les primeries del segle XIX, però posteriorment es perdé amb l’exclaustració de 1835. A la fi de segle XIX, el manuscrit de Civera aparegué en una masia de Bellver de Cerdanya (Lleida). L’associació Lo Rat Penat el presentà a València en 1908.L’erudit alemany K. Kaebler, expert en incunables, estudià el full i conclogué que era part de la Bíblia desapareguda («The Valencian Bible», a Revue Hispanique, núm. 21, 1909). Les ofertes al llaurador cerdà foren moltes i finalment el vengué a un antiquari de Barcelona i poc després fou adquirit per la Hispanic Society de Nova York, que és on actualment està.
Continuant amb el lligall dels Abad a l’arxiu d’Albaida, hi ha una quartilla de 12 planes i un full solt (dues planes) on es parla de tisanes, receptes i remeis casolans (any 1834).
1)Tisana per a curar als que tiren sang per la boca. Ingredients : liquen inlàndic (1 onça), malvavisc (3 onces), regalíssia (2 onces), goma aràbiga (3 onces), violetes (1 onça), flor de malves (1 onça).
Onça : unitat de pes, era la dotzena part d’una lliura. La lliura valenciana equivalia a 355 gr.;
2)Tisana de la vida. Descoberta pel metge del rei Enric de França. El pare del metge visqué 108 anys prenent-se la tisana de la vida, i ell, Caterina, el metge, visqué 120 anys. Es prenen dos gots (12 onces) en dejú, 3 voltes (primavera, canícula, tardor) a l’any durant 15 dies. Ingredients: mig almud d’avena grapat d’arrels de xicoires silvestres, mitja unça de cristall mineral dues cullerades de mel. En les anotacions apunten : és beguda agradable en prendre’s.
Almud : Antiga mesura de grans, de valor variable, equivalent en terres valencianes aproximadament a quatre litres; també era el recipient de fusta en forma de piràmide quadrangular truncada que servia per a mesurar grans;
3)Composició de l’aigua de Bañares (poble de la Rioja). Ingredients picats en un morter de pedra: tartrat, sal de figuera;
4)medicina per a tercianes (apareix, una classe de febra palúdica-malària-, cada tres dies) i quartanes (cada 4 dies). Ingredients: empastre de rent i “doncel” verd picat;
5)recepta per als dolors : tot picat en un morter de pedra: arrel de briònia (carabassina), oroval, fulles de tabac verd, romer. En un perol es mescla tot més oli comú, vi, aiguardent;
També escriu el mètode curatiu de la sifilitis (sic), mals d’herpes i resta que tenen el seu origen en la massa de la sang i en la irregularitat i acritud dels humors
Humors: en la medicina antiga, eren líquids corporals com la bilis, l’atrabilis, la pituïta i la sang del grau d’equilibri dels quals es considerava que depenia la salut i el temperament d’una persona.
D’altres receptes són : a) per a “saratanes” (sic) (càncer de mama), esquinços i opilacions; b) anti-reumàtica; c) per a tota classe de ferides, contusions, llagues fresques i velles; d) per a curar el còlera (extreta de lo publicat en el “Diario de Valencia” de 1 d’agost de 1834;
us deixem l’enllaç del diari per si uns pica la curiositat:
“Per a tot hi ha remei, menys per a la mort” i “Qui té mal, cerca remei”.
Diuen i conten els majors (sapiència popular) que les medicines més importants són la doctora Alegria, el doctor Sol, el doctor Somni i el doctor Aliment i que quan aquesta medicació falla hi ha que recórrer a la doctora Medicació.
Els remeis són allò que és aplicat per a curar o alleujar una malaltia. Els remeis casolans tan coneguts pels nostres avantpassats i que tan poc profit tenen actualment. Medicina natural respectuosa amb la medicina convencional.
Tractaments preventius, remeis casolans, receptes ancestrals, ungüents, infusions, etc. es tracta de comprendre, aprendre i aprofitar els recursos i les virtuts de la naturalesa.
Una vella filosofia de la vida i la salut. Una mirada al passat o un apunt contra l’oblit.
La tisana és la forma més habitual d’extraure les substàncies curatives de les plantes i productes vegetals i s’han begut al llarg dels segles, tant com a medicina com simple plaer. Inclou tres processos : infusió (aigua bullint amb plantes trossejades), cocció (coure les arrels o tiges per extraure més substàncies) i maceració (reposar per ablanir i extraure parts solubles).
Les plantes medicinals són els remeis més antics de la humanitat. Totes les cultures han fet servir recursos vegetals per a tractar malalties i afeccions de manera natural. I no sols investiguen les seues propietats els partidaris d’una medicina alternativa, també els grans laboratoris farmacèutics perquè més de la meitat dels fàrmacs del mercat actual estan fets amb plantes medicinals.
Les primeres apotecaries de les quals tenim notícia són del segle X. L’apotecari era una espècie de metge i farmacèutic rodejat de morters, matrassos, embuts, pipetes, pinzells, flascons, filtres, espàtules i recipients.
Josep Moll
Salut i pilota
