José Mompó, veí de l’Olleria, és propietari d’unes terres de conreus d’horta prop d’Albaida, en la partida de l’Orcala contigües a la nova carretera que s’està construint en la vila i que forma part de la que va de Silla a Alacant per Alcoi (tram Xàtiva -Alacant). José es queixa i reclama que el contractista de les obres (Antonio Galdó) quan obri els fonaments del mur en el punt anomenat Fora-Fora tira els enderrocs al barranc d’Orcala que està al costat de la nova carretera.
Enderrocs de terra, de pedra llacorella que sense respectar res, ni legislació ni permís del propietari, taponen el barranc.
A més a més, obri una rasa (zanja : Excavació llarga i estreta feta en el sòl per a fer una canalització) molt xicoteta per on va encarar el llit (cauce) del barranc. Estem en l’any 1860.
El 7 d’octubre va ploure el que no està escrit i es va produir una forta avinguda d’aigua la qual no va cabre per la rasa feta pel constructor.
Es va desbordar el barranc i les aigües amb la seua violència van entrar a les terres de José Mompó inundant el bancal dels enderrocs de la carretera que havien estat abocats al barranc. Les aigües descontrolades van botar de bancal en bancal, maltractant i destruint, les collites, negant (anegar) les sèquies de reg, els desaigües, emportant-se la terra dels bancals, tombant moreres i causant una gran erosió fins que van tornar al llit natural del barranc junt al pont de l’Aljorf.
S’inicia un procés de reclamacions i possibles indemnitzacions per danys i perjudicis. El propietari, per mig del seu representant (Joaquin Ferràndiz) i el pèrit (Francisco Penalva-sic-) van 4 vegades a Albaida a gestionar la solució, sense cap resultat. Demanen buidar els bancals dels dipòsits d’enderrocs perquè és lo prioritari per poder sembrar el blat i que l’arrendatari del bancal (José Coll) no patisca cap perjudici.
Tant la secció de Foment d’Obres Públiques (Govern Civil) com el cos nacional d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de València li donen la raó al propietari de les terres i reconeixen l’errada del contractista d’obrir un tram nou de barranc sense respectar la llei d’expropiacions i l’amplària del barranc, PERÒ també remarquen “…el temporal fue extraordinario por lo copioso…no dando salida a las aguas las cunetes ni desagües establecidos…estropeando la esplanación y hasta el firme…”. Decideixen nomenar un perit per part del contractista (José Català) que junt al del propietari dels bancals fixaran el valor dels perjudicis creats per la forta pluja.
Estem a 28 de gener de 1861 i a les huit del matí estan, els pèrits, en el bancal per mesurar els danys i han quedat el dia 30 d’anar a l’ajuntament a rendir l’oportuna declaració del mal fet i valoració de cadascú dels pèrits. El pèrit del contractista valora els mals en 100 reals (antiga unitat de compte equivalent a una quarta part de pesseta) de jornals per extraure dels bancals les pedres i enderrocs de la barrancada. Mentre que el pèrit del propietari del bancal valora els mals en 250 reals.
El 20 d’abril, vista la notable diferència de preus, el senyor alcalde (José Monzó) passa les diligències al Jutjat de Primera Instància a fi de què el jutge, tot i d’acord amb la llei de 1836, nomene un tercer pèrit en discòrdia.
Com va quedar la cosa? No ho sabem.