Un rellotge que, malgrat estar ubicat en un edifici religiós, és competència de l’administració local. La mesura del temps resulta un factor essencial per ordenar la vida pública i esdevé inseparable de la Modernitat i el sistema capitalista. Els primers rellotges mecànics començaren a desenvolupar-se a Europa a finals del segle XIII i es perfeccionen a mitjans del segle XIV. Habitualment, aquests enormes rellotges s’instal·laren en llocs elevats i públics com torres civils o més sovint en els campanars de les esglésies. Ara bé, si les campanes dels temples assenyalaven el temps dels oficis religiosos, aquests primers rellotges mecànics buscaven mesurar el temps civil, anomenat “la veu de les hores”. No vull oblidar-me que els rellotges públics no eren l’únic sistema pel qual el veïnat d’Albaida s’assabentava de l’hora. També estaven els “serenos” de nit que la seua missió era voltar per barris de la ciutat cantant les hores i els quarts i anunciant si estava serè, núvol, plovia o nevava.

Un incís amb una pregunta: serà casualitat o no que Suïssa, famosa pels seus rellotges, siga també la seu d’un important empori bancari?

Bé, anem al que anem. L’any 1856 és construeix el remat del campanar. L’any anterior, pel mes de febrer, l’ajuntament, essent alcalde J.A. Soler i Bono,  fa palesa la necessitat de tindre un nou rellotge perquè el vell sempre està en reparació i per la necessitat del mateix en un poble agrícola (feines del camp i tanda de reg). El pressupost de l’obra, en un principi, va ser de 4.500 reals (4 reals = 1 pesseta; recordar que la pesseta com a moneda va ser introduïda l’any 1868). El mestre obrer va ser José Reig i l’arquitecte Jordi Gisbert, alcoià, el qual va emprar carreus de pedra per a l’exterior i rajola per a l’interior. Des del primer dia que la corona de la part superior tingué problemes de construcció com, per exemple, que la volta (bòveda) de la torre no suportava el remat on col·locar el nou rellotge. La insuficiència solvent de l’ajuntament (els diners havien eixit de la poda i “entresaca” -tria- dels pins de la muntanya) i l’encariment de l’obra (32.850 reals) va provocar la subscripció voluntària dels veïns amb el que cadascú podia aportar. Les obres van estar parades molt de temps i no fou fins l’any següent quan es van ficar el penell i el rellotge. *En les fotos adjuntes del tastet podeu vore la litografia de finals del segle XIX (1880?) feta per l’impremta Viuda de P.Martí. San Fernando. València i la de 1987,des de l’actual biblioteca i arxiu quan estava fent-se l’ajuntament nou “casa Germanes de Llinàs”. 

Tanda  és el torn de regada que toca a cada participant d’un dret d’usar l’aigua d’una séquia o d’un riu segons la reglamentació establida.

Penell és l’aparell constituït per una peça lleugera de metall, generalment en forma de sageta o de gall, que gira a l’entorn d’un eix vertical i que assenyala la direcció del vent.

Litografia és un sistema d’impressió en què el dibuix es fixa per mitjà d’una base grassa damunt de la pedra litogràfica o bé damunt d’una planxa metàl·lica de zinc o alumini.

Anys 50 del segle passat. L’any 1952, el veí del poble Vicente Soler Bodí sol·licita la plaça d’encarregat de donar corda al rellotge públic, però l’ajuntament desestima l’escrit perquè no hi havia cap vacant. El conductor del rellotge de la ciutat ja era el veí José Tormo Costa. 

A finals d’any (octubre), el veí Fernando Tormo Martínez presenta un escrit a l’ajuntament renunciant a ser l’encarregat diari de donar corda al rellotge públic per les seues moltes ocupacions i per la seua mala salut. Fins a febrer, era Antonio Blasco Penalba el qui tenia la clau de la porta d’entrada a la torre i li donava corda al rellotge (sagristà i campaner). 

Durant els tres anys següents (1953, febrer-1956,setembre) es va designar com encarregat de donar corda al rellotge al veí Antonio Quilis Llin. Feina que no li era incompatible amb el càrrec de guàrdia municipal (gratificació anual de 900 pts.)

El mes de setembre del 56, l’ajuntament designa un nou encarregat de donar corda al rellotge públic, és el regidor José Tormo Bellver. La raó? A Antonio el van destituir per abandonament de la feina (servei), la qual cosa causava molt de perjudici als treballadors i veïns del poble al no poder concórrer a l’hora exacta als llocs de treball o als viatgers que agafaven el tren o l’autobús (el rellotge es retardava o s’avançava 15/20 minuts). Al nou encarregat li donen les claus del rellotge i és assessorat en el seu funcionament pel tècnic Ramon Biosca Querol. La gratificació anual era la mateixa. Però dos anys més tard, el nou encarregat sol·licita li siga augmentada la gratificació anual perquè la vida s’ha encarit molt i perquè tots els dies puja una volta a la torre-campanar, inclús dos o més vegades per a donar corda i regular els retards o avanços. L’ajuntament acorda gratificar-lo anualment amb 2.100 pts. 

8 anys més tard (1966), José Tormo Bellver torna a sol·licitar un augment de la gratificació anual per donar corda al rellotge públic perquè el cost de la vida ha pujat, com també els salaris i finalment perquè inverteix temps en la cura del rellotge i perquè l’hora a d’anar en relació a la de Ràdio Nacional d’Espanya. Sol·licita cobrar 400/500 pts.al mes (ara cobrava 175pts/mes). L’expedient està incomplet i no sabem com va quedar la seua sol·licitud. 

El darrer canvi del rellotge públic del campanar es va realitzar entre 1979 i 1981 quan és realitza la seua contractació directa o procediment negociat amb un preu màxim de 650 mil pts.(3.906 €) Es van presentar dues empreses, Viuda de Murua de Vitòria-Gasteiz i Manufacturas Blasco de Relojes Públicos de Tarragona.