Tornem al poble. El local del C.J.A. estava situat al carrer Sant Joan, 10 i es va obrir al públic el maig del 68. Un club que a banda d’altres activitats, va crear una revista cultural. La revista “L’ALBA”. En l’arxiu municipal, gràcies a unes donacions anònimes, tenim 8 números conservats (fins desembre de 1969). Una revista que tenia una subscripció anual de 100 pts. i contava amb diversos col·laboradors locals, seccions que parlaven d’història, agricultura, música, etc. i portades il·lustrades per artistes albaidins. Cada col·laborador escrivia el seu article amb la seua màquina d’escriure i després amb una ciclostil (era una multicopista que feia les còpies per mitjà d’una tinta especial sobre una planxa gelatinosa) es feien les còpies pertinents per al socis o lectors esporàdics (10 pts./número solt).  

“L’Alba” o “L’Auba”? les portades no porten al dubte, però en alguns articles o cartes al director s’escrivia  per error la paraula “Auba”.  “auba” és una variant de “alba” per velarització en semiconsonant; o potser, l’error seria perquè la tecla de la “u” i la “l” estaven juntes en la màquina d’escriure i el que escrivia s’equivocava teclejant la lletra que no era? Personalment, em quede amb la primera.  La velarització és un fenomen fonètic, un tipus d’assimilació, que altera la pronunciació de determinats sons en contacte amb les consonants velars (la llengua es desplaça cap al vel del paladar). 

La secció que sols va eixir en un número va ser “anuncios por palabras … y por señas”. Ens quedem amb el següent anunci :” Vendo fàbrica de agujeros de todas clases. Fabricamos agujeros especiales para buñuelos, regaderas y narices. Si Vd. Tiene narices no dude de encargarnos unos buenos agujeros, que le serviremos a reembolso. C/ de los Colaos, nº 100”. 

També mereix ressaltar entre d’altres, i ponderat per part meua, els escrits/articles per recuperar el nostre folklore com les dances, albaes, rondalles, i els articles de Messa (com ell mateixa es reconeix en l’article “jo que tinc la impopular condició d’opinar sovint diferentment dels demés”) escrits en valencià. En un d’ells parla sobre la visita del cantant i poeta valencià Marià Albero a Albaida. Una actuació-col·loqui gentilesa de la Caixa Estalvis i Pietat de València que es va celebrar en la casa de Josep Segrelles gràcies a la seua generositat i hospitalitat. Recordeu, estem  en l’any 1968. Un col·loqui, sobretot de joventut preuniversitària, en el qual, entre altres temes, es va parlar de l’actualitat candent del cantant que no va anar al concurs televisiu, de la seua posterior deserció de cantar (traduir lletres) en la seua llengua materna  per a fer diners, de la cançó de protesta o de l’estat verge de la coneixença de la llengua materna (una xiqueta va preguntat el significat de la paraula “lluitar” i un professor va demanar que traduiren les lletres de les cançons de Marià Albero). Trobem en la revista, la carta que J.M. Serrat va dirigir al director de TVE explicant i raonant els motius de cantar en català o acceptar la seua renuncia ( recordar que es va desenvolupar una campanya mediàtica maliciosa de la premsa nacional en contra ell i les llengües vernacles).  

Una altra secció que recordarem de la revista és l’anomenada “Corrillos de la calle” (fer rogle). Era una secció que recollia les impressions dels veïns sense embuts i de conversació espontània el palpitar dels ciutadans albaidins. La secció tenia 3 apartats que eren tres preguntes : -vostè de què es QUEIXA, que VOL, que APLADUEIX. Hem recopilat un grapat d’eixes respostes, les quals les transcrivim literalment, com apareixen en la revista.