-Ho sent, no he trobat res sobre la fonteta, però si voleu vos puc contar un poc la vida de Sant Lluís Bertran a Albaida i també que a un mes d’acabar l’anterior mil·lenni (desembre de 1999) , el regidor de Mercat, Consum, Turisme i Medi Ambient Josep Vicent Blanquer i Sanchis “Canet” (.D.E.P.), em va demanar que fera un xicotet informe sobre “les fonts d’Albaida”. A posteriori, 2004, editat per l’Ajuntament d’Albaida i realitzat per la Terra de Valencia, Coop. V., es va publicar el llibre “El patrimoni arquitectònic de la ciutat d’Albaida” on podeu ampliar la informació sobre fonts, llavadors públics i la resta del patrimoni arquitectònic albaidí : religiosa, civil, industrial i rural).
En la fotografia (gràcies Vicent S.S.) de la fonteta de Sant Lluís podem veure que està restaurada coincidint en el tercer centenari de la beatificació del sant ( beatificat en 1608). En l’altre canó de la font es demana que respecten “pedir la vez” o el que és el mateix, “guarda el torn a l’hora de poar”.
Diuen i conten els que saben del tema, per exemple, Elias Tormo i Monzó en “Santos en Albaida y Beatos y Venerables” (1950) que Sant Lluís de Bertran va ser un dominic predicador i superior, nomenat vicari (1557) i no prior per tindre menys de dotze frares el convent de Santa Anna d’Albaida (estigué els 3 anys que durà la pesta) i missioner (patró de “Nueva Granada”, hui Colòmbia). Se li atribueixen miracles a Albaida, com quan “algú al·ludit” (no està clar quin noble va disparar, al poble diuen el comte d’Albaida) enfurismat pels seus sermons (mort als viciosos), li disparà un tret amb un trabuc i el frare convertí l’arma en un crucifix. I un altre miracle fou apagant el foc d’uns ceps (parres) a prop del convent amb el senyal de la creu. També, diuen i conten que un dia de molt de fred, va eixir de l’església d’Albaida (actual ermita de Sant Miquel) amb la cara lluenta efecte del foc de la seua ànima.
Diuen i conten els que saben, com per exemple, Teresa Ferrer Valls en el seu llibre “Teatro y prácticas escénicas II : la comèdia” (1986) en el seu capítol III parla de “producción municipal, fiestas y ‘comedia de santos’ : la canonización de San Luis Bertrán en Valencia (1608)” que en els últims anys del segle XVI i principis del XVII van començar a proliferar les festivitats públiques finançades pels consells de les grans ciutats amb la col·laboració de particulars (nobles), la gent dels Oficis i ordes religiosos dedicades a celebrar la beatificació o canonització de religiosos íntimament lligats a la ciutat que els festejava. És el que és coneix com gènere de les comèdies al diví o comèdies de sants. Aquest tipus de festivitats públiques va florir en tota la Península.
Al fer l’informe per a “Canet” em va sorgir el dubte del doble significat que té la paraula FONT. El diccionari VALENCIÀ-CATALÀ-BALEAR de Mossèn Alcover ens diu:
1.-raig d’aigua que brolla de la terra;
2.-construcció de pedra, ferro o altre material sòlid, amb una canal, aixeta o altre mitjà de conducció per on es fa rajar aigua.
Seguint les dues definicions, podem parlar de FONTS NATURALS i FONTS HUMANES. Recordar-vos que aquest “xicotet informe” no és, ni gens ni mica exhaustiu, i per tant , pot hi haver algun oblit o error puntual.
Fonts naturals.- La hidrografia és la ciència que tracta de la descripció dels mars i dels corrents d’aigua i forma part de la geografia. Basant-se en ella, vegem que la part sud del terme d’Albaida és una zona molt abundant i rica en fonts i barrancs. Les aigües són aprofitades per a regar les hortes. Hem de dir que el sistema de rec d’Albaida és d’origen àrab i que els ullals són diversos i tots aprofitables.
El riu Albaida naix al paratge anomenat Fontanars (serra d’Atzeneta) del Benicadell. Discorre el primer quilòmetre embarrancat d’est a oest i quan passa el port d’Albaida (carretera) trenca de sud a nord, direcció que ja no deixa fins el Xúquer. Té 7 quilòmetres de recorregut fins el poble. Si seguim el seu curs rep barrancs com : la Covalta, el Pollenc, les Tosquetes (forma una cascada de més de 20 metres de desnivell). Prop d’allí, tenim la font de l’Amerador de propietat privada. A l’altura de la casa del Clau existeixen unes falles (trencament de terreny) i la font del Clau de la Trompa que quan plou molt brolla en forma de sifó amb alçàries que arriben fins i tot a més de 2 metres.
Riu avall i a uns 700 metres ensopeguem amb un dels ullals més cabdalosos de la comarca. Es troba a la dreta del riu i s’anomena la font del Port. Aquest ullal ha estat confós per diversos historiadors i botànics (Madoz, Cavanilles) amb el nom de font del Riu (hui anomenada font del Vall). El motiu d’aquesta controvèrsia apareix quan el poble d’Albaida no tenia cap tipus de font pública . Seguim baixant pel llit del riu i a uns 500 metres més avall, topem amb un altre ullal : és la font de Beniati. En aquest paratge, l’arqueòleg Isidre Ballester excavà la cova del Camí Reial (s’empra com a sèquia de rec).
Després de travessar el pont de pedra de l’antic camí reial Albaida-Cocentaina arribem al Salt de la Pedrera, d’uns 25 metres de desnivell i on al seu fons afloren aigües que fins ara eren subterrànies.
A partir d’ara i seguint el curs del riu entropessem amb : – una presa o embassament : la font del Puntarró (també tenim la font dels Pajets ) que engrosseix la sèquia de Faneca(d)es; – a l’altura del centre del poble, hi ha la font del Vall (antigament anomenada font del Riu) ; – abans què el barranc d’Agullent junt al de Benissoda es fusionen amb el riu Albaida, existeixen un parell d’assuts que formen la sèquia de la Vega. Hem de dir que a partir d’ací, el llit del riu sempre duu aigua. Més avall, rep les aigües del barranc Pregó (sèquia les Arborades) i el barranc de Junda, el qual fa de línia divisora del terme d’Albaida i Bufali.
Hem cregut interessant fer una relació dels recs més importants del terme d’Albaida i són els següents : font del Port (rega hortes d’Atzeneta, Palomar, Albaida), rec de la Vega, rec de la Sitja, rec del Pla (del Comte) i Aljorf, recs de les hortes del Poble, rec de les Faneca(d)es, rec de Betilla (naixement de la font Beneita ), rec del Beniati. Existeixen altres recs més xicotets, els quals es troben a la partida de La Punta, la font del Laberint, la font de la Casa Pansat, la partida Asseit, el Pouet, el pas de l’Aguilar, la fonteta del Mariner, la Solana, les Fontanelles, la font de l’Estació.
Fonts públiques (poble).-
Les diverses fonts historiogràfiques consultades ens parlen totes de l’existència fonts públiques, en el poble, per a poder beure. Així tenim que :
1.Josep Cavanilles en les seues “ Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reino de Valencia” de 1797 diu que es un poble amb carrers drets, llargs i espaiosos amb una atmosfera sana i arrasida “…donde abundan los frutos y existen muchas fuentes …”
2. Madoz “Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de Alicante, Castellón y Valencia”, en el seu primer tom de 1850 parla de fonts, sense anomenar-les, i ens diu “… el terreno es desigual, però muy fértil por las muchísimas fuentes que de el brotan…”;
3. José Pastor i Torregrossa, en el seu llibre “Breve descripción histórica, religiosa y topográfica de la villa de Albaida” de 1880 manifesta que el poble té 5 fonts ;
4. el cronista oficial d’Albaida, V. Gil-Mascarell, en 1956 recopila una sèrie d’informació destinada al “Diccionario Geográfico de España” i ens diu “…magníficas fuentes que la convierten en un verdadero vergel…”.També ens doi que al poble hi ha 5 fonts públiques i que totes porten aigua de la font de l’Argamassa: 3 fonts són d’un canó ; 1 de 12 canons i 1 de 13 canons. A més a més, ens indica que la font de la Vila té 7 canons.
1.-Font de la Vila, ja es citada al segle XIV en els documents. El cronista l’anomena “Orcala”(7 canons),
2.-Font de l’Argamassa, citada des de els primers documents escrits conservats. Així es cita el 1603 quan al seu costat es col·loca una de les creus del terme (anterior a la construcció del barri de Sant Antoni, segle XVIII, i a l’actual i coneguda com la font del Barri)
3.-Font de la Plaça Major, l’any 1673 es realitza aquesta font (un canó) i la de l’horta del Palau amb aigües (font de l’Argamassa) donades pel Marqués d’Albaida, Ximen Peres Milà i Aragó; però pagant la conducció el Consell Municipal (actual ajuntament). La font de la plaça es trobava en un principi en el centre de la mateixa i el 1777 es trasllada la font al lloc on està ubicada actualment
4.-Font de la Barrera, es construïda el 1724 (un canó).El 1761, el 5é i darrer marqués d’Albaida sense successió directa , Francesc de Paula Milà i Aragó , dona 100 pesos per a la font,
5.-Font de Sant Antoni d’Abat, és de 12 canons i fou feta construir l’any 1789 amb l’ajuda financera del bisbe d’Oriola En José Tormo Julià (veí d’Albaida),
6.-Font Nostra Senyora del Remei, també coneguda com la font del Lleó, és de 13 canons i fou construïda l’any 1884 sobre els terrenys de l’antic hort dels caputxins i fitava amb el nou barri de Sant Antoni (fundat l’any 1770),
7.-Font del Cardavall o de Baix, es troba ubicada a l’actual carrer del Beat Nicolau Factor i datada l’any 1839. La seua aigua és de l’Argamassa
8-9.-Fonts de l’Aljorf (2): 1.- “del Grapat”, situada a l’entrada del barri (antic poble) i baix del pont per on passa el tren Alcoi-València; 2.- “Aljorf”, al final del poble, en la baixada al riu, font de 4 “xorros”. Deu de ser una font islàmica.
